 |
El niño de Vallecas (1958) ens dóna una mostra
de com Botero experimenta amb l'expressionisme
abstracte durant la seva etapa de formació. |
La primera cosa que em va venir al cap
quan vaig veure que al Museu de Belles Arts de Bilbao, on treballo, hi havia
programada una exposició sobre Botero, va ser: “Genial. Un artista conegut que
atraurà molt públic.” I com més públic, més feina.
Tot seguit, em vaig començar a preocupar:
Com emplenar hora i mitja de visita parlant d’un artista tan conegut per tothom, i d’unes imatges tan entenedores?
Però a l’anar passejant per les sales, i
llegint sobre la seva obra, ho vaig veure molt més clar. Només parlant de
l’etapa de formació de Botero, de les influències del muralisme mexicà i del
Quattrocento, i del seu desamor amb l’expressionisme abstracte regnant, ens hi podríem
passar mitja visita.
Les temàtiques presents a la producció de
Botero (la religió i el clero, el toreig, el circ, les versions i retrats
d’artistes o la natura morta) s’han d’entendre sempre des de dos punts de
vista. Per una banda, es tracta de la conjugació de la tradició estètica occidental
amb l’experiència llatinoamericana, una equació que té com a producte la
coherència estilística amb la que Botero pinta. Així, el caràcter narratiu de
les composicions, la superposició dels personatges, la seva quietud i la
rotunditat de les seves corbes, són característiques formals que mostren un
vincle clar amb el Quatroccento. Sorgeixen simbiosis anacròniques i irreverents
en les que podem reconèixer tant a Botero com als artistes als qui homenatja.
D’aquesta manera, el pintor reconeix els seus mestres i fa una proposta
estètica basada en “un art figuratiu que rescata les grans tradicions del
passat”. S’insereix, doncs, en aquesta tradició.
D’altra banda, Botero escull les diferents
temàtiques com a excuses per a pintar. D’aquestes, l’interessen la plasticitat
de les formes i els colors, les vestidures, els motius iconogràfics.
L’interessa el què i el com pot pintar a partir d’aquests temes.
 |
| Sèrie de Botero sobre Llatinoamèrica. |
 |
| El final de la festa (2006) |
 |
| Gent del circ (2007) |
 |
| Los toreros enanos (1982) |
 |
| Nuestra Señora de Colombia (1992) |
 |
| Bany al Vaticà (2006) |
 |
| Els Arnolfini segons Van Eyck (2006) |
Botero és un artista que busca la bellesa
i el plaer de la contemplació a través de l’exaltació del volum. I de la
ironia. Ironia en les salutacions dels Ministres de Guerra, en les imatges dels
bordells llationamericans i en els monaguillos
que acompanyen els bisbes. Però la seva ironia es trasllada més enllà; a
l’àmbit pictòric. En efecte, crida als quatre vents que es deixa influir per
alguns dels aspectes més rellevants de l’art del Renaixement, però no pas pel
més definitori: la proporció àuria. En el seu lloc, hi introdueix volums
monumentals, desproporcionats. I va més enllà: són volums que no pesen, de tal manera com tampoc pesaven els cossos dels angelets renaixentistes, aquells nens regordets que flotaven penjats d'unes ales minúscules. La
ironia està aquí en l’aproximació d’idees antagòniques, en la lleugeresa de la
pesantor.
 |
| Picnic (2006) |
 |
| Dona asseguda (1997) |
En fí, que Botero val la pena. Si passeu
per Bilbao, no us perdeu aquesta exposició de l’artista llatinoamericà més
conegut de la segona meitat del segle XX. Hi trobareu un bon homenatge a la
trajectòria d’un pintor, escultor i dibuixant que ha estat capaç de
desenvolupar un estil propi i recognoscible a través de l’exaltació del volum i
el color. Hi esteu tots convidats!
